Last days in NZ...

WWOOFfing days a Ruamahunga Bay..

Crec que amb totes les entrades que he escrit potser aquesta és la més curiosa per "des d'on m'inspiro". I ho dic perquè em situo al porxo de la divertidament' anomenada suite' de la farm de la sra. Julianna.

Si, heu llegit bé. I rodejat de vaques, gallines i pulccinos' corretejant arreu, tifes considerables (big shits!), la June (The Goat) i la Sally. Tot animals, tot enmig del parc Nacional de Coromandel.

Entendreu que escapéssim amb la Gisela de la gris i seeeeeeempre ennubolada Auckland. Amb 3 dies de comiats, pints, kebabs i backpackers de no alt standing ... ja en tindríem prou. I una experiència com la del WWOOFfing s'ha de viure. Però deixarem la valoració per més endavant, doncs la última entrada (deixant la reflexió de Cape Reinga a banda) es remonta molts dies enrere i hi ha racons i detalls (com sempre a NZ) per explicar.

Mordor en estat pur. Es resisteix la Tongariro AC...

Ho deixàvem a Turangi, a punt per fer la Tongariro Alpine Crossing, terres de Mordor i mount Doom. L'intent va estar allà, però el forecast, com volguent recordar temps en que es rodaven pel·lícules allí, no ens va acompanyar.
Boira baixa, espessa...  plovisquejant... i amb cada cop més dificultats per veure les fites següents. Caminant per 1 hora i tornada al carpark. Quan no es pot...

I d'allà a la smelly' Rotorua. Ciutat de geisers, ens farà de punt de partida per caminant en direccions diferents amb els altres membres de la family. Si, en Thibo i en Kevin partiran cap a la costa est de la illa nord, en busca d'un festival de música pels últims dies a NZ.

Bany termal... Spa natural. Rotorua rules'

I nosaltres? Amb la Gisela partirem direcció nord, per gaudir de Northland i els seus encants.
Comiat fred, inconcientment sabíem que ens tornaríem a veure, segur. I així serà més endavant... coses del destí.

Fem nord conduint i aturant-nos a Mont Manganui abans d'entrar a la península de Coromandel. La hot water beach ens espera. "Agafa la pala i creat el teu propi spa d'aigües calentes a la mateixa platja" cita la lonely planet. Curiós fenòmen que, amb marea baixa, cavant un sot a la platja, l'aigua que hi entra està calenta degut a la escalfor interna de la terra volcànica on reposen. Bé, millor feu una wikipedia per entedre-ho millor... jeje.

 

Cathedral Cove beach

El que no us dirà és que la platja s'omple de gent. Molta gent. Moltíssima. Sigui dilluns al matí o dijous al capvespre. Com les Rambles vaja. I compendreu que no em barallaré esquena amb esquena amb turistes anglesos per un espai enmig de la platja. Descartat... no sóc de multituds jo. Enfilarem cap a la Cathedral Cove doncs...

I d'allà seguim fent ruta vorejant Coromandel. El temps, com no, no acompanya i tenyeix (català correcte?) el cel d'un gris que no enamora que diem... Curiós el destí que sabia que ens hi tornaria a portar al final.

 

Fugim de la grisor, cap a la costa oest, vorejant Auckland, que no ens agrada del tot la city, i dormirem a Piha. Sort amb el temps, les vistes, la tranquilitat, el relax... això ja no és guirilandia i l'ambient és pausat i agradable. Una cervesa de gratix es recorda i es digna de mencionar al blog, per gentilesa de una bona cambrera que entén que no tinguem efectiu. La platja plena de surfistes i les waterfalls de més de 50m dónen llum i esclareixen a uns dies de ruta que s'ens feien feixucs de grisor. No tot és sunny' a NZ amigues i amics...

chiiiiiiill... a la surfer Piha beach

I ja som a Northland...

Kilòmetres per anar fent nord, com buscant escapar cap a paratges aclaparadors. El landscape de New Zealand és un vici. Literalment. T'acostumes a waterfalls, badies, hills i llacs majestuosos sense potser, donar-se el gust de pensar que Això (i que em perdonin els kiwis per ser tant simple) no és normal.

Piha Waterfalls

Whangarei Falls, Keri Keri, la Bay of Islands, Paihia, St Paul's Rock, Matauri bay... i la one milion dolar road.

La carretera que tothom voldría conduir. Perquè és un plaer, perquè faries parada a cada revolt,... per una foto, per un moment, per guardar sensacions, per enamorar-te del cel blau (aquests dies si) i saltar directament des del penyasegat a nedar en aigües cristalines.

Aigües turqueses, blaves, ... canviants de to com engullint petits illots que recorden que aquest país va néixer volcànicament. Totalment recomanable.



St Paul's rock, that's Northland.



i enfilem cap a Kaitaia, i d'allà cap a Cape Reinga. I reflexiono...

...

...

I un cop estàs al punt més al nord del País somiat, amb la sensació que estàs davant la fi del món quan en veritat el tens tot davant teu (a milers de km això si) només et queda fer sud. I caminarem per dunes, sota el sol, en un track diferent a tots els anteriors, doncs el fem sobre sorra fina, blanca, i rodejats de platges solitàries.

Gisu i la interpretació de la ruta...

sand driver' ...

I conduiré per la 90 mile beach. Si, una autopista arenosa que amb marea baixa permet cirular-hi entre gavines, a més de 70 km per hora. La sensació de llibertat, de wild' és impressionant, com l'adrenalina en notar que la Vane derrapa un poquet quan s'intenta canviar de direcció. Awsome!

...

kauri time

Estem de tornada. És inebitable. La Vane la retornarem a casa el dia 13 de febrer. Tot baixant visistarem els kauris, arbres mil·lenaris, prominents, majestuosos. Símbol per la cultura maori. Veneració i respecte.

Com la haka que ballen uns joves just davant del kauri més alt del món.

Punt i a part aquest cant, aquesta dansa plena de passió, sentiment, cultura, tradició nativa que molts només coneixiem pels All Blacks. Clímax i atonació durant els minuts que dura. I el respecte que provoca aquesta escenificació s'engrandeix quan es comprèn el significat que té darrere.

...

Estem de tornada. Auckland com a punt de retrobament amb en Kevin i en Thibo. El festival es va cancel·lar i el destí es capritxós ara si, amb tota la bona intenció del món, per agrupar-nos altre cop, amb el sr.Dídac, en Cesare, l'Anna, la Raphaelle, ... sopars, rises, anècdotes, abraçades.

i dies de comiat. De sensacions, de valoracions. D'intercanviar-se mails i de citar-se per trobar-se a Europa. Hem conviscut plegats, hem gaudit plegats, ens hem recolzat en dies grisos també, he descobert les seves vides i he mostrat la meva. Són amics, són companys de viatge. Viatge que reocrdaré tota la meva vida i a ells com a part destacada del mateix. Thibo, Kevin... Merci. Ens trobarem per la Provence, amb un got de Pastis en una mà i a l'altre la bola de petanca. En un dia assolellat... per riure plegats, per recordar NZ... per guanyar-vos altre cop. Segur.

...

Toca escapar de Auckland, cap a Ruamahunga Bay, Coromandel. Dies de WWOOFfing. De munyir la June, de conèixer en Damian, d'esbrossar bosc, d'alimentar ànecs, galls, vaques... D'acariciar la Sally (la gossa obedient), de preparar una festa d'aniversari d'en Tim. De gaudir del pa acabat de fer per la Julianna cada matí, a les 5.30am, que a pagès es viu lligat a les hores de sol. I de relaxar-se, d'escriure una entrada més del bloc.

I tornarem amb la Gisela cap a Auckland, fent dit... viatjant en BMW descapotables vermells, camions, ranxeres, 4x4 i tot allò que ni ens imagínavem anar de paquets. Divertit i curiós, com efectiu. A Casa seria difícil.

I de Auckland volaré cap a Sydney.

I d'allà cap al Vietnam...

I no se a quin fus horari visc...

I no tinc backpacker reservat per aquesta nit...

Trobaré a faltar aquest País. Nova Zelanda.


(hauré d'aprendre a viure sense tu ...)

Quan iniciava aquest viatge pensava en fer-lo sol. En recòrrer kilòmetres i kilòmetres coneixent gent si, però viatjant sol. Perquè es fa difícil trobar algu amb qui compartir reflexions, moments, sensacions... Totes intentades transmetre per escrit o amb imatges en aquest blog.

Però n'hi ha de més íntimes encara. Aquelles amb les que amb les paraules no n'hi ha prou, però amb una mirada o gest es denoten. Moments en que expressar-se en la pròpia llengua, en català, ajuda. Es fa fàcil i còmode. Perquè és tal com som quan parlem amb la Llengua que em nascut i crescut després de petits. I moments en que un necessita recolzar-se, buidar-se, descomprimir-se, recordar, enyorar-se...

Un bracelet groc, taronja i negre em recordarà a tu en el que segueix d'aventura. Hem descobert, après i viscut plegats un gran país.
Gràcies Gis. 

Una reflexio...

Cape Reinga, posta de sol

Primers dies de febrer. Una etapa mes del viatge.
102km cap al nord des de Kaitana.
Sol, cel clar, d'aquell blau pastel que sempre el pintem quan som petits...
Ipod, muica, finestres obertes, corrent d'aire.
Conduir sumant kilometres...
amb la sensacio de dirigir-te cap a una ultima parada sense retorn.

"Portem quasi 10000km a Nova Zelanda."

Fi de trajecte, Cape Reinga. Punt mes al nord del Pais. Pais somiat...
Lloc de culte maori, tot el respecte.
Es respira mistica, olor a santuari... es percep la calma, la tradicio, el simbolisme.

"Per Nadal estavem al Bluff, avui a poques passes del punt mes al Nord.
46 dies, incomptables jornades."

Posta de sol. Cel rogent.
Sembla que el sol, amagant-se, es vulgui endur tot el que el rodeja.
Enrabiant-se per haver de deixar pas a una nova nit.
El mon continua girant, ell sempre es pon. Alla mateix, a l'horitzo...

"Aquests son els moments."

Giro sobre el meu eix. 

El panell amb les direccions i les distancies corresponents de diferents ciutats del planeta.
Bluff 1462km.
Sydney 1800km.
Vancouver 11000km.

"Estic mes a prop del Pol Sud que de Casa."

Cape Reinga. S'observa com xoquen el mar de Tasmania i l'Ocea Pacific. Literalment.
Com barallant-se per veure si un li pot treure terreny a l'altre.
Experiencia unica. Fenomen aclaparador.

"Potser no ho torno a veure mai mes..."

Negra nit, fanal blanc.
Lluna plena. Il.luminant majestuosament la zona d'acampada.
Mostrant aquella cara que a Casa no veiem mai.
Sopar de salmo amb tartaleta d'arros.

"Ahir repassava totes les despeses del viatge... Ara em sembla una inversio infima de calers  un cop vista la recompensa."

Tapotupotu Bay. Platja de sorra blanca, fina, freda...
Passeig que gaudiria amb molts de vosaltres que em llegiu. 

Comparteixo les paraules, soc egoista amb les imatges.

"Emmagatzema records, memoritza diapositives, guarda sensacions... mai sabre quan les voldre reviure."

...


Nomes era una reflexio...

[Perdoneu la falta d'accents. Teclat de ciber...]

Del Sud cap al Nord, sense perdre el rumb...

Que fàcil és inspirar-se per escriure una entrada al blog davant del Tasman Sea. Platja infinita de sorra negra com l'asfalt, la marea que es va retirant quan comença el cap vespre, la claror del sol que s'esvaeix i els tres companys de viatge entretinguts cuinant, revisant mapes, confeccionant pulseres artesanes que espero apropiar...

Tasman Sea, reflexió amb sunset'...

I el laptop per escriure una nova entrada per emagatzemar al bloc de notes (es preveu frondosa), i aprofitar el pròxim dia gris per perdrem per la xarxa i publicar de nou...

Una mica de reagge i tripop francès per recordar les últimes setmanes de Gener (que aqui és estiu!) i els paratges naturals visitats, recorreguts, adoptats per sempre com a postals a recordar.

L'última entrada semblava grisa, com els dies ennuvolats i de pluja que semblàven perseguir-nos...

Però el forecast ens donà una treba, la necessària per visitar com cal el parc nacional de Nelson Lakes. La primera tarda per pujar fins al lookout de les Parachute Rocks i al dia següent una caminada de més de 20km i l'ascenció al mount Robert (1500m) dónen peu a munts de fotos panoràmiques dels dos llacs del Parc i de les divertides escenes a l'hora de creuar rius i rierols tot fent el descens.

Nelson Lakes NP

Després de dos dies al Parc toca enfilar cap a la ciutat de Nelson i d'allà reunir-se amb els companys italians Cesare & Anna per visitar el Parc d'Abel Tasman. Com volguent tancar el cercle a la illa sud, ens convencem de fer l'excursió amb kayak pel tram costaner del parc que a l'inici de l'aventura (per aquells llunyans primers dies de desembre del 2011...) ens van prohibir el mal temps i els núvols de finals de primavera a Nova Zelanda.

Així, amb els amics italians ens disposem a llogar el kayak per un dia per vorejar les magnífiques platges daurades d'aquest maravellós enclau silvestre al nord-oest de la illa sud (brújula a mi!). La llibertat que s'experimenta a navegar' a rem per mar obert visitant petites illes i reserves naturals protegides per preservar la fauna que hi habita és inmensa.

kayak time...

nap time ...

Remar descoordinadament i com avalots novells (i sóc generós amb els adjectius) forma una imatge curiosa' dels dos kayaks enmig d'aigües clares i tranquiles d'un color blau intens. Tot i així, i citant als Manel, "ens en sortim" i després del kilometratge fet, un bon dinar i el 'nap time' són obligatoris.

La sensació que es té en arribar a la Ancorage beach (que adient aquest nom!) amb el kayak evoca la mateixa sensació (a escala eh?) d'aquells primers navegants (sr.Cook) que arribaren a aquest paraís natural fa segles. Tot i que Abel Tasman NP no és cap illa en si, deixeu-me somiar... 

with Mediterran style!

cel blaugrana...

La nit cau i el cel espectacular com sempre, blaugrana, de nuvols amb formes rabioses, dóna pas al capvespre ideal per deixar-se perdre per cales tot passejant i filosofant amb un mateix. Si, com deia al començament de l'entrada, mil moments ideals per tal que la imaginació aflori sola...

La tornada al punt d'inici la farem al dia següent seguint el track (toca caminar, que el kayak te'l recullen, (com la maleïda grua, vaja)) del Parc. 15km de camí entre rainforest, amb parades estratègiques (i de chill... s'ha de dir) en cales menudes i amagades, únicament accessibles a peu o kayak. Fer el mos i la migdiada com qui no vol la cosa en un paratge així és impressionant.

I finalitzem aquest parell de dies que bé es mereixen una celebració com cal amb els amics Thibo i Kevin (ells s'ho han perdut...) a base d'un bon sopar de pasta (Robertoooooo!) i un blanc de Marlbourough (que estem a zona de bon vi!)

[anècdota curiosa: control d'alcoholèmia tot passant per Motueka:
- Hi, have are you today? (el poli...)
- Fine, thanks. (aquest sóc jo...)
- Please, counter to five. (amb un accent kiwi que, per si no ho havia comentat, és complicadíssim!)
- W... w... what?
- please, counter to five.
- eh... ejem... (i bufo. com un 'tontolava que diria Gertrudis, a una màquina que no té cap mena d'orifici ni res, )
- Oh no. Please counter to five.
- Aps... One, two, three, four, five.

(I la màquina detecta, no se com, i dóna (òbviament, que sóc conductor responsable) 0,0!!)

- Don't worry, all european people do the same. Thanks and have good day!

el millor de tot és que, a la tornada, en l'altre sentit de la marxa, em tornen a parar i aquest cop, un altre poli em pregunta tot encarant-me la mateixa màquina que abans:

- What's your name sr.?
- Isaac, Isaac Escobar. (en plan Bond... toma!)
- And... where are you from?
- Catalonia (a fer País s¡ha dit!)
- ahhhh yes, I know. (ole tu, oleee tu!)

i dóno 0,0 i au... have a good day and enjoy. Simplement sorprenent!]

Hangover (pooooorca madonnna!) i dia de chill per recuperar-se, fer internet a Motueka (que té encant) practicar el shooting' a la petanca i preparar-se pel sopar (que pinta que avui allargarem la nit (again...))

Cat - Can - Fra - Ita - ... meeting the world

A la zona free' d'acampada ens reunim amb altres campervans, viatgers joves i entusiastes' com nosaltres amb ganes de compartir-ho tot. Val la pena aturar-se un momment, pensar en l'escena que s'està visquent. Cadires de càmping, rodejat de motxillers com jo, de països d'arreu com França, Italia, Rep. Txeca, U.S.A.... totes i tots amb l'objectiu comú d'intercanvi... d'experiències, de viatges, de birres, de música, de cultura, d'anècdotes curioses en visitar llocs, parcs naturals, ciutats d'arreu del món.

... Visiting' New Zealand, meeting the world...

si, sense cap aire presemptuós (o com carai s'escrigui) que no em crec qui sap qui... momés comparteixo una ínfima part de les sensacions en una entrada de blog que pocs (o molts m'agradaria) amics, familiars, coneguts... llegiran. Es viatja per un país i se'n descobreixen molts. I s'aprén d'altres, s'adopten idees per futurs viatges, et culturitzes i aprens a no fallar el proper cop en el model de ruta. Nous conceptes (wwooffing, couch surfing, viatjar a dit...), maneres de relacionar-se, perfeccionar l'accent tan típic amb l'anglès o familiaritzar-se amb el que tenen els companys.

Picton, ferry, l'estret entre les dues illes del País. Adéu al Sud, ple de natura, rutes, verd, fiords, kilòmetres a les cames... regió que m'ha acollit dos mesos de la meva vida que els hi devia.

I benvinguda a la illa nord, la windy' Wellington, el recull de la cultura maorí de New Zealand...

Illa nord, Tasman sea..

Els primers dies són de fer carretera, per allunyar-se de la zona poblada del sud, sense gaire encant (natural, vaja) i apropar-se cada cop més a la costa del mar de Tasman, de platges infiniiiiites i sorra negra i fina que envolta els penyasegats que la delimiten.

El primer stage el farem al parc nacional Egmont, amb el Mount Taranaki majestuós, com a centre i referència visual de la zona. 2518m de volcà, calmat durant segles per satisfacció de tots els excursionistes que, com nosaltres, busquen l'esperiència única de caminar damunt el cràter nevat.

Taranaki a la vista...

Ens enfrontem a 1500 metres de desnivell (que el car park està a menys de 1000m d'altura), a trams d'esllevissades, roca volcànica i cim de ratxes imponents de vent. La panoràmica de la illa nord de nova zelanda que s'obté tot ascendint és espectacular, amb estones on els núvols corredissos com a canalla, proven de posar a prova la resistència i orientació dels que s'atreveixen a pujar-hi. Proven d'amagar el camí, la fites... i cobreixen el paisatge com qui vessa tones de cotó fluix' sobre els prats verds de la zona.

Cim, fotos, satisfacció, àpat rodejat d'un grup d'excursionistes amb un expedicionari accidentat (oju a la muntanya! sempre recompensa però no perdona cap malpas...) i descens. Qüasi surfejant com a les platges australianes, que el desnivell i la sorra volcànica són prou relliscadissos per caure-hi de cul... (no ens vàrem pas salvar d'això, no.)

caminant en un cràter nevat...



2518m de volcà... al cim!



...i cap a Mordor, com al Senyor dels Anells o cap al Parc de Tongarino cabria dir. Ens espera ruta de km entre més volcans per gaudir d'unes de les vistes més populars i reconegudes de NZ.

Avui dia de relax, de reflexionar, de ser conscient del que s'està visquent a 20000km de Casa. Egoísticament t'acostumes a veure a diari paratges naturals sense comparatiu possible i friso per, a X dies d'acabar aquest viatge que s'allarga ja a 3 mesos, llegir aquestes línies que ara redacto per assaborir de nou les sensacions viscudes, l'aprenentatge fet, recordar l'Esco antic i reafirmar-se amb l'actual... viatjar de nou, des de casa, o la feina, o on coll--- pari.

Que l'esforç invertit s'ho val... i els que m'acompanyen i em llegeixen també s'ho mereixen.

Patagònia, Palestina, Cuba, Escòcia, Austràlia, NZ...

...

Toca posar més branquillons al foc de la zona d'acampada, que ens aixopluga del fred que invaeix el capvespre cada cop que el sol s'amaga.
I en Kevin haurà preparat la ruta per demà, en Thibo haurà acabat de preparar el sopar i la Gis ja pensarà amb els colors de la propera pulsera artesana que farà.

El grandpa' que escriu (amb 27 anys m'han batejat així, ves) es prepara per gaudir d'un bon àpat que m'ajudi a guardar forces per batallar a Mordor demà...

Cuideu-vos!

PD: a Casa tot es mou i això da bona pinta. Una abraçada i molts ànims a aquells que tiren projectes mastodòntics endavant. TOT el meu suport! a la tornada tocarà arremangar-se' ...

PD2: i una menció a un regal de reis rebut des de les aventures de Zipi&Zape per casa. Detalls que es mereixen detalls. Siguin a la distància que siguin.

Petons.