Cảm ơn Vietnam...

Saigon. Planta numero 20 del Diamond Plaza hotel. Habitació (bé, apartamentassu) 2003. Luxe de franc. Cau la nit i des de l'habitació de convidats puc observar l'skyline del nucli urbà més gran del Vietnam. 9 milions de persones. La vista no m'arriba a visualitzar on acaba la ciutat...

Diamond Plaza, planta 20. Saigon quasi ja dorm...

Sona Jamiroquai al laptop de la Tsui, companya de viatge des de fa una setmana aproximadament... Moltes casualitats per deixar escapar un moment com aquest. La inspiració aflora sola...

Postposarem el perquè en tan majestuós dormitori i reinicialitzarem el blog des de la última entrada... on ho deixàvem? ...Hoi an?

...

Hoi An... L'arquitectura i la distribució d'aquest poblet de costa, 100km al sud de Hue a la part central del País, és del tot innovadora pel que fa a la resta de poblacions i ciutats visitades. Nucli antic de la ciutat amb carrerons estrets, cases decorades fins l'últim detall, abundant en fanals de colors i deixant de banda els rètols estridents en colors led'' que bunden a les ciutats. Canviant el color mostassa / taronja pel blanc bé ho podríem confondre amb Ciutadella o Cadaqués. (salvant les distàncies, eh?!)

A pocs kilòmetres del poble es troben les marble mountains, i no deixaré escapar l'ocasió per llogar una moto i deixar-me perdre vorejant la chinese beach fins arribar a tant extrany (com comença a ser comú al vietnam) conjunt de turons farcits de tant decoratiu material.

marble mountains

Amb temples al capdemunt, amb budes somrients donant a entendre que agraeixen la visita..., pagodes i terrasses on evadir-se un xic de tot el rebombori que es cou tot just als carrers del voltant, on el comerç de marbre (obviament) és la principal font de recursos.

No deixaré d'explicar però, la novatada del dia... que aqui no tot es tant senzill com sembla... jejeje. Bé, començaré per dir que aqui, les benzineres no tenen super o diésel. Aqui tenen RON. Tal com llegiu... I clar, quin posar? el 95 o el 92... posarem el 95 que pinta millor... no? ca-ga-...a. Posa sempre 'añejo' que diria aquell...

Però sempre s'està a temps per aprendre. Per constatar que el llenguatge de signes és universal. Tot assenyalant-me que hauria d'haver posat 92" (que totes les motos van amb 92!), les expressions per indicar-me que "estàs boig o que?" i la comprensió en veure la meva cara de jóquer entenent que he comès un greeeeeu error. I com la gent local està per donar-te un cop de mà, per buidar tot xuclant amb una mànega, el dipòsit i servir-te de nou no sense que els deixi una propina (més que merescuda) per l'ajuda desinteressada....

runes de Mi Son

Però en fi, continuem no? Que a la part central del país ja voregem els 30º i conduir per carreteres costaneres convida a un banyet...

Visitaré també d'una tirada (llarga) les runes de My Son, vestigis de regnes anteriors al domini xinès de tot el país farà més de 1000 anys... 

capvespre als arrossars de Hoi An

Les edificacions d'aquest temples, (pocs en peu després de la guerra al vietnam als anys 60) amb les explicacions de les guies que es van trobant, dóna peu a deixar-se endur per uns temps on la santificació i l'adoració a tot allò que es considerava sagrat, era base del dia a dia de les diferents ètnies que habitàven la zona.

I ja m'aneu coneixent, així que viatjant amb moto faré parada a petites poblacions, on sentir-me un xic més local si es pot i gaudir del Cau Lao (plat típic de la zona) i acabar la jornada en una platgeta amb bany inclòs (que ja tocava) vora les 7 de la tarda, tot intentant apaivagar la xafogor intensa de la zona. Les vistes de camí, però, son dignes d'aturada i instantànea. El capvespre a Hoi An t'envolcalla i et relaxa. Serà bo per agafar forces i mirar cap al sud...

Da Lat

La meitat del país encara m'espera...

Nha Trang i la zona platgístico-turista del Vietnam. On amb previsió ja només he reservat una nit de backpacker, constatant a l'arribada que les happy hours, pizzeries, burgers, night partys i aussies pubs' és el que abunda a pocs metres de una (sobrevalorada per a mi) platja.

Però les casualitats afloren tot i tenir tant poca planificació... De camí a (bé crec que l'únic que intentava era fer temps per l'endemà!) al passeig marítim em trobaré a la Tsui, una noia xinesa amb la que vaig coincidir en un dormitori mixte d'un backapcker de Hue. Volta per Nha Trang amb la seva amiga Mumu', xinesa també, i m'ofereixen acompanyar-les a sopar al capvespre tot perdent-nos pel night market. Accediré, com no, i compartirem vetllada tot degustant llagosta i llagostins a mòdics preus i cuinats en directe... per salivar i no parar.
 

I viatjarem plegats els 3 cap a Dalat, a buscar calma i tranquilitat (com tantes altres vegades) a les muntanyes de l'interior. Zona que presumeix de vistosos llacs i algun que altre trekking que no em vull deixar perdre.

Però moments difícils i complicats esperen. I experiències delicades també... A Dalat la climatologia no acompanya força però ens decidirem a aprofitar el dia assolellat que es preveu per una excursió cap als llacs mencionats abans.

La Mumu i la Tsui viatjaran en una moto i les seguiré jo en una altra tot just al darrere, que elles tenen gps i jo sóc un easy follower'...

Però per conduir per carreteres del Vietnam s'ha d'estar confiat, tenir un xic d'experiència... i sort. I les tres coses mancàven a la Mumu, que conduia prudentment (menys mal) i en un revolt tot prement el fre del davant (error) damunt de zona de grava... el desenllaç va ser inevitable.

Cap lesió de caracter greu, esgarrinxades ambdues i una ferida oberta al genoll de la Mumu que no pintava bé que diríem. Els instints actuen depressa en situacions com aquesta, així que m'asseguraré que no hi ha ferida greu, ni possibilitat que empitjori la situació, aturaré el primer cotxe que passi i tornant al lleguatge gestual, els indicaré que les acostin a l'hospital de Dalat, que ja els segueixo amb la moto.

4 punts al genoll, desinfecció de totes les ferides que acumulen i vacunes del tetanus pertinents per acabar el dia amb una celebració de llaunes de Saigon, rice per emportar i la conclusió que podria haver estat pitjor... molt pitjor. Salut doncs!

mercat de fruita a Da Lat

bus cap a Mui Ne

Romandrem 2 dies més a Dalat, per seguir l'evolució del genoll de la Mumu i compartir el temps tot deixant-nos perdre pel mercat de la ciutat... Carn, espècies, fruita, peix, vegetals... barreja d'olors i colors, de tots aquells ingredients dels plats que he devorat i devoro durant el viatge.

I de Dalat partirem cap a Mui Ne, poble costaner i turístic. De fet tenen muntat una versió de poble a 3-4 km de l'original, ple de resorts, guest houses i hotelets amb piscina i jacuzzi a preus irrisoris...  Intentarem desmarcar-nos el possible d'aquesta versió guiri i ens allotjarem en una guest house, si, portada per gent local i en una versió una mica més... autòctona podríem dir. Solucionat el tema del passaport (me'l vaig deixar a l'hotel de Dalat, ... quin cap!) ens disposarem a gaudir d'un sopar a base de sea food amb al Tsui arran de platgeta. Lujassu' a preus mínims (cloïses, escamarlans, sèpia, llagosta... 8€!) en  un ambient relaxat qüasi chill' (en compto poquíssims de locals, però.)

Escobar - Stephan - Escobar - Tsui

Les casaualitats regnen en el viatge i a Mui Ne no podria ser menys. Al mateix restaurant (i n'hi ha més de 15 en línia...), tot just quan ens disposàvem a pagar em retrobo amb l'Stephan, el noi alemany amb el que vaig compartir dies, bia's i rises durant els primers dies a Hanoi. 1500km enllà i dues setmanes després i sense previ avís! Però el que ja es qüasi per riure es que comparteix ruta amb una noia colombiana que es diu Jessica... Escobar!! (lol)

I tal coincidència no la deixarem escapar i ho celebrarem entre buckets (galledes!) de ron-cola, mojito i demés (guiri style) per adonar-nos que el món és més petit del que sembla i per gaudir d'una nit de festeta, quelcom que qüasi no recordava (de verda' ...)

Un poquet de hangover per llogar una moto (again) el dia següent i perdre'ns amb la Tsui pel poble de Mui Ne (l'original) entre mercats de port innundats de petits bots circulars no gens curiosos.I entre dunes de color roig, platges de sorra blanca i fina, palmerals amb els cocos caiguts com a companys, qüasi paradisíaques... on la soledat es valora igual que la calma i el bon temps, que deixa l'aigua de la platja a una temperatura qüasi termal.

 

crowded Saigon...

Mekong Delta, mercat flotant

i d'allà cap a Saigon, on l'allotjament en hotel de luxe és una altra casualitat digne de menció, que resumirem en la coincidència que un amic del Canadà de la Tsui té la mare treballant al consulat canadenc de la ciutat. I l'allotgen on menciono a principi del blog. Merci beaucup Ginette & Serge!

Tour pel Mekong per acabar el pas pel Vietnam, país despertant-se entre turistes de temps difícils i complicats. El mercat flotant com a representació d'un estil de vida proper, curiós i tradicional alhora. Com visitar la producció de noddles, els camps de fruita, els dolços de coco i mel artesanal... com sembla tot en aquest país que ja recordo, que ja m'ha viscut, que ja m'ha mostrat per primer cop un bocí d'Asia. Del que m'enduc molts amics i coneguts, i molts records també... d'aquells que refrescaré en quan rellegeixi aquest escrit quan torni a Casa qui sap quan o com...

 

Tipical & topical... seguim de gira

Acabo l'entrada a Phnom Penh, Cambodja. Gent, història, models de ciutats, temples, religions, arquitectura, País... diferent.




Com diferent serà l'experiència de viatge a partir de demà, on ens dirigirem cap a un centre  d'orfandat per treball voluntari amb nens i nenes desfavorits. Serà segur, intents i satisfactori.  Dur i enrriquidor.



Seguiré de gira, seguiré experimentant noves formes de viatjar.



ara a descansar...

les diferents cares del Vietnam...

Hoi An. Terrasseta i birra. Toca aprofitar el moment d'inspiració que intueixo aflora i escriure una nova entrada per al blog. Les diferents cares del vietnam... bé, les que he pogut veure fins ara. Tampoc vull semblar pressumptuós...

Good morning Vietnam...

Sembla despertar-se el país de cara al turista. De cara al motxiller també. Com el lema tan famós que es pot trobar en les sames' souvenirs: Good morning Vietnam... 

Comencen a existir els backpackers, hostels, promos`per grups de joves, tours... pensant trobar la gallina dels ous d'or... després d'una post guerra complicada, troben al visitant com a una font de recursos. 

Els preus, barats, poden ser atractiu fàcil, però rebre oferiments constantment pot arribar a "cansar"... Mai una paraula malsonant, mai un mal gest (faltaria més!) però un servidor no hi està acostumat... 

Sóc de caminar tranquil, d'explorar, de conèixer motxillers com jo compartint una bia però també de refugiar-me llegint, escribint, reflexionant' quan sento que toca. I aqui, aquests moments, són difícls de trobar...

Trobant racons...

D'aqui a que els dies en que més he gaudit hagin estat els de llogar una moto, llogar una bici (a preus irrisoris, si) i perdre'm. 

Obviar la lonely planet i fer carretera. Aturar-me allà on no hi ha rastre de busos a kilòmetres i fer un mos. Intentar interaccionar amb els locals, demanar consell sobre que és el millor que puc jalar', en aquelles tauletes de dimensions ínfimes (no parlem ja dels taburets...) i deixar-me envolcallar per l'ambient. 

Ulls clucs m'observen curiosos... "i aquest que carai fa aqui?", però de seguida ho canvïen per rises, algun comentari que òbviament no entenc, i segueixen a 'lo seu'... m'encanta. 

M'encanta veure com son els vietnamites durant el dia a dia, que fan quan surten de treballar (si treballen), veure com beuen molta cervesa (moltíssima, en serio) com riuen, com juguen (sempre amb calers pel mig) a billar, a una espècie de 'dames' o a cartes... i riuen tots asseguts en aquells mini-taburets,  rodejats de Larue's, Tiger's, Huda's, Saigon'S ... Curiós.

...

Deixàvem la última entrada a Sa Pa, experiència enrriquidora que segurament té i tindrà conseqüencies en la resta del viatge. Potser no calia idealitzar aquells dies tan plens per la resta del viatge al Vietnam. No arreu trobaré un contacte tan proper amb els locals... però s'intentarà.

I tornarem cap a Hanoi, per fer aturada a la city altre cop i reservar un tour a Halong Bay. M'hi acompanyarà l'Stephen Klopp (alemany, per supost!) després de coincidir al dormitori del hostel i compartir alguna que altre birra gratis del backpacker (recordeu?). Coincidim amb el tipus de viatge que agrada fer i sabem, per avançat, el que ens depara al tour. També ho saben la Julia i en Daniel, parella d'austríacs que coneixem ja al vaixell.

Halong Bay... 

Halong Bay... meravella del Mon.

Espectacular landscape. Milers (si, més de 2000!) d'illots sorgeixen de la badia tot configurant un paisatge que bé ha merescut ser una de les 7 noves meravelles del món. Navegarem junt amb un grup de 15 joves (Sweeden, USA, Canada, Austria, ...) en un 'boat cruise' que li diuen aqui, entre aigües calmades i paisatge hiptnotizador durant 2 dies. La surprise cave, el museu de la perla, kayak time', les vistes impressionants des del vaixell... nit de karaoke, rises, i buffet amb menjar exquisit agrupat tot en un tour en el que si, em sento un xic desubicat...

I un xic de tristesa... Halong Bay es mereix ser una de les 7 meravelles del món, però s'acosta a la sobreexplotació. Masses creuers, massa pol·lució,... tothom intenta "viure'n de".Faríen bé de cuidar-ho un xic més (humil opinió...), ja que el paisatge, totalment recomanable!, és impressionant, però també es degrada... 

...

i tornaré cap a Hanoi, arribant a temps per la happy hour del hostel. Per reservar el bus cap a Ninh Binh i allunyar-me del nord, cap a zones més càlides i recordant que si, està bé viatjar amb calma però la visa caduca el 28... eh sko?!

A Ninh Binh, volguent fugir dels tours mencionats, llogo pel mòdic preu de 3 eurus, una 125 per perdre'm per Tam Coc i Trang An. 

Seguim de gira...

Tam Coc impressiona. Fotocòpia de Halong Bay però aquest cop a terra ferma, entre arrossars i navegant en un canal de poc mes d'un metre de profunditat. 

El paisatge aclapara l'atenció... monticles sortits com si res de un terreny pla, gens abrupte, i canals i arrossars tot rodejant-los. Tinc com a conductora' de la barqueta que em transporta durant un parell de kilòmetres a una dona que si, rema amb els peus (molts ja heu vist la foto...) i sap poc anglès. Just per explicar-me que és local, que durant els últims anys això' s'ha transformat (i molt) i que ells estan contents que vinguem...

Tam Coc...

Conduirem fins a Chua Bai Dinh. I allà em faltaran les paraules, s'esgotaran els adjectius, es repetirà dins meu el pensament i la relfexió de ... "estan completament sonats aquesta gent!" 

Temple, millor dit, templàs! o com cita la lonely "bombastich". Majestuós recinte digne de reportatges a la TV. Tota una cara d'una limestone mountain com li diuen aqui. Falten paraules i sobren imatges... una torre de més de 150m, més de 500 budes de pedra a l'escalinata que porta fins al segon temple. I així fins a comptar 4. I a l'interior de cada temple, budes gegants, daurats, i centenar d'asiàtics resant, pregant... i cap turista.

Cua Bin Dinh... impressionant.

Suposant que encara no hi ha tours al respecte, aquest cop si que les mirades son curioses i reflexen una sorpresa en creuar-me-les. Al pàrquing, fins i tot, s'extranyen en comprovar un western amb moto, vingut fins a aquest temple que poc té a veure amb la religió (imagino) que pensen que tinc. "Have you rent a motobike? cool!"

Somrient... sempre present.

...

I a Ninh Binh em pendré el meu temps, (en un hotel acabat d'estrenar), per connectar en directe amb Rac1, deixar-vos escoltar la meva veu i colar el nom del blog entre les ones del meu País (jeje). Anècdota curiosa, agradable i que m'apropa, tal i com dic al final de la conexió, un xic més a Casa. Sorpresa per molts, gràcies a totes i tots pels comentaris rebuts i als companys de Rac1 (que no crec que llegeixin el blog, però vull mencionar-los) per donar-me la oportunitat de ciber-interaccionar a 10000km de distància amb els meus...

...

Seguirem amb l'open bus fins a Hue, ciutat imperial. I allà visitaré el citadel, l'old quarter', en una espècie d'illa contruïda dins la ciutat que albergava el nucli antic i els edificis històrics de l'antiga capital del Vietnam. Palaus, ponts, teatres i temples condensats en 500m2.

Llogarem una bici i explorarem la zona, doncs és abundant en temples, pagodes i tombes d'antigues dinasties que governaren el País a començaments del segon mil·leni. 

Detall de la tomba de Minh Mang

I com que aguardo forces, em decideixo a visitar les més allunyades, les tombes de Minh Mang i la de Khai Dinh. 

Recintes inmensos, amb boscos, llacs, i places enormes pròpies. On resulta fàcil perdre's pels interiors i meditar, relfexionar i dedicar-se uns quants minuts en aquesta voràgine de viatge que estic seguint. 

I aquestes, les conclusions, me les reservaré per mi... que per escrit tampoc es tenen sempre totes les paraules desitjades...

Tomba de Khai Dinh... calma.

i de Hue partirem cap a Hoi An...

i ho deixarem per la propera entrada (que aqui tinc hora de dinar...)

Vietnam té diferents cares, ... i en vull veure les màximes possible.

Hoi An... fanals de colors.

i perquè els carrers són plens de fanals de colors, m'inspira per fer sonar: Caravan Palace de Jolie Coquine

aneu totes i tots bé per casa?

cuideu-vos.

Nou continent, nou país. Primera parada: Vietnam

És curiós escriure una nova entrada del blog en un altre continent... Són aquelles coses que val la pena pensar-hi i reflexionar-hi (com taaant m'agrada fer a mi en aquest blog). El notebook viatja amb mi, de gratis... però vàrem pactar que ens faríem utilitat en moments com aquest...

Sa Pa, bia Hoi i a perdre's entre tecles ...

Terrassa del Green Valley Hostel, Sapa. A més de 1600m d'altura, enmig de les Hoang Lien Mountains. Dia assolellat, caminata, dutxa, relax ... bia Hoi i a teclejar amb vistes al Mont Fansipan, (més de 3100m em contemplen).

Asia... el Vietnam. Primera parada. Vinc de països occidentals, de pagar amb dòlars, de viatjar amb van, de cuinar cada dia, de low budget (que mantinc, eh?), de lifestyles completament western' que li diuen aqui. Amb horaris, costums, educacions i feelings totalment diferents. Em deieu molts de vosaltres, via mail, skype, xat o trucades... "hauràs de canviar el xip, Sko." No sabeu quant de raó teníeu...

Abandono NZ, amb un record inmillorable, amb experiències que ja tinc per sempre, amb la sensació extranya de no voler tornar-hi, no fos cas que canviés el mínim el record dels 3 mesos viscuts ...

 

Sydney, again. La big city, el traffic jam, el pagar qüasi 20 dòlars en un super per preparar una simple amanida amb cara i ulls, els backpackers cars, plens de jovenalla amb ganes (només) de festa, de rebombori, de pubs, clubs, i tot allò que ja imagineu.

Si, l'error és meu en escollir el més barat dels backpackers barats... però tampoc es pot anar d'hotel que diem.

els deixo a Manly... són grandets'. Thanks!

Destino els dies a recòrrer tranquilament la ciutat, perdre'm per algun parc, actualitzar-me  internetment' parlant. Preparar la propera parada de la ruta, compartir estones amb els amfitrions aussies (gràcies altre cop, Rusi&Carlota!), conèixer algú del País, (que el món no és tan gran...) i dormir el possible entre el xivarri de Kings Cross. 

hanging rock... again.

Però un, després de passar qüasi 4 mesos entre natura, necessita respirar aire fresc. Sortir, caminar entre bush, rainforest... Així que decideixo marxar a les Blue Mountains, com volguent tancar el cercle que vaig començar a principis de novembre de l'any passat. Katoomba, the Three sisters, waterfalls, la Hanging rock... aquest cop acompanyat dels 'runners' Alfons & Marc... de Valls. Curiós com he conegut els primers catalans del viatge abandonant Austràlia.

Volant de Sydney a Taipei...

i de Taipei a Hanoi.

I ja trepitges Asia, ... per primer cop.

Hanoi espera. Amb clima humit tot baixant de l'avió. Gris, enboirat... Cartells on qüasi no s'entén res, visa (paga i canta), cares series de militars i policia. Banderes roges amb l'estel groc arreu.

I m'adono del que es ser milionari. 50erus... 1.300.000 dongs. Però s'ha d'actuar amb precaució, doncs del no res surten taxistes improvitzats, somrient, esperant fer el negoci del dia. Minibus cap a la city (a 30km) compartit amb altres turistes i backpackers com jo. Amb el trajecte t'adones de la pobresa, del kaos, del tarannà del País. Barris marginals de la ciutat no dónen la millor benvinguda, però és bo ser conscient de que existeix (i molt) en tota la zona (i potser tot el País?).

Només baixar del bus un exèrcit de motos (he mencionat ja que és el País de les motos, no?) esperen per intentar portar-te a la destinació final. Bé, aquest cop pagaré vora un euru' per recórrer els carrers de la ciutat fins al Hanoi Hostel. Typical? bé, amb els dies et fas  conscient que la 'mototaxi' és el mitjà més efectiu (a vegades boig) per transportar-te entre punts distants de la ciutat.

Hanoi = (moto) traffic jam

No semàfors, no senyals, no intermitents... només clàxons sonant a tothora. Així s'obren pas, indiquen per girar o per avisar que pararé a la porta del hostel. Realment divertit moure's amb el conductor aguantant una motxilla entre les cames, i jo al darrere amb l'altre motxilla de 15kg i sense casc (oooobviament!)

Bona el·lecció del hostel. De fet ofereix birra gratis a partir de les 17.30h cada dia. Siiii... no heu llegit pas malament. Per tal de fer 'convivència' entre backpackers ofereixen cervesa de barril de franc. I sabeu que?... funciona. Jejeje

Conec en Larse i la Marte, parella de noruegs i explorem la ciutat plegats. Ho Chin Min mausoleum, Literature Temple, Hoan Kiem lake, i el centre conegut com a Old Quarter.

Literature temple, Hanoi

Els vietnamites de Hanoi viuen en el kaos. Potser podria ser la primera impressió que tinc del país. Clàxons, traffic jam, bars i restaurants que ofereixen tota varietat de Noddles i rice a preus econòmics (2eurus el plat). Ocupant les voreres es troben tots els negocis imaginables distribuits per carrers. El carrer dels electrodomèstics, dels teixits, dels fanals, de la fotografia, dels souvenirs, de les licoreries... tot en un garbuix de bogeria en el que semblen conviure-hi perfectament.

Old Quarter, Hanoi

Ulls curiosos arreu t'observen. Si, aqui 'jo' sóc l'extrany, com els altres occidentals que volten per la ciutat (per sort no és temporada alta i no en són molts.) Gent curiosa, volcada cap al turista per interès i per curiositat. Els westerns no deixem de ser novetat aqui...

Pactarem amb l'staff del hostel el bus cap a Sa Pa. Zona muntanyosa al nord oest del país, buscant aquesta calma i reflexió que tantes vegades faig referència al blog quan passo més de 3 dies en una ciutat.

El viatge amb bus és tota una història. Els seients, totalment estirats de cara a que el trajecte de nit es faci el més confortable possible. Però clar, aqui se les empesquen' (català correcte?) totes per fer calers. I el bus s'omple de locals viatjant entre pasadissos. Compendreu que el munt de gent es transformi amb un munt d'olors, un munt de sorolls (o roncs, que carai) i un munt de incomoditats si vols moure't un poquet'.

De dormir poc, de clàxons molts. I d'avançaments perillosos en curves de poca visibilitat encara més. Però sa i estalvis arribem a Sa Pa.

Plaça del mercat, Sa Pa

Poblet entre muntanyes, es respira tranquilitat i moviment alhora. És dissabte i dia de mercat, així que l'ebullició és constant. Agradable però, no com a la city, doncs el verd que et rodeja suavitza l'impressió.

Aconsellaria a tothom deixar-se perdre pel market' del poble. Mil olors, sensacions, ètnies i llengues diferents conviuen en una mena de porxada metàlica on el rebombori és constant. Guardo un moment de calma i escric, consulto la lonely planet i simplement em distrec observant els locals.

Ming & Lia, primer contacte amb cultura H'mong

No trigo gaire en conèixer dues dones de la ètnia H'mong. De fet es presenten elles a mi. Intenten mantenir conversa amb un anglès sorprenentment comprensible que m'expliquen han après parlant amb els turistes. M'acompanyen voltant el poble i aconsellant-me què' fer o a on 'no anar' because "is expensive".

Agraeixo la companyia i s'emporten recompensa en forma de dongs i uns souvenirs per mi. Agradable l'estona compartida i útils els consells rebuts.

Tinc la sensació que Sa Pa m'omplirà d'estones, de 'aquests són els moments'... 

Em decideixo a abandonar la plaça quan s'acosta un noi local que sembla mig perdut i intenta interaccionar amb mi. L'anglès que utilitza és poc però entenc per les paraules que s'esforça en relacionar que ve d'una escola local, on voluntaris ensenyen anglès a les minories i ell, sense vergonya, busca turistes com jo per tal de practicar-lo. Accedeixo, com no, i tradueixo tot intentant acostar-me a un anglès estàndard i correcte, pronunciar com és degut paraules que en San (així es diu) assenyala en un mapa del poble.

Square', tourist information, main road, church... i així durant una hora. Intentant averiguar com ens diem els dos, d'on venim, quina edat tenim i que em estudiat. M'apena pensar en que he de tornar al hostel i deixar en Sam allà, però s'esforça amb un "tenquiu a lot, tenquiu sir". És agradable i d'experiència plena comprovar com amb 'tant poc' és pot ajudar algú amb ganes d'aprendre.

Jo ensenyant anglès... Sa Pa no cedeix en impressionar-me.

Conec en Glenn, australià i propietari a mitges del hostel. Es dedica a relacions públiques i a organitzar tot allò que faci falta als backpackers que hi dormitem. Conectem en seguida entre Bia Hoi i rice wine (o licor d'arròs... d'aquells 'potents' que diríem)

M'explica que té com a parella la Su, de l'ètnia H'mong, ... les dificultats que aquestes ètnies tenen al país, doncs els mateixos vietnamites (no tots, obviament) els menytenen considerant-los inferiors. Reflexionem i compartim vivències de viatges. Molt, molt interessant xerrar sobre Vietnam, les muntanyes que rodegen Sa Pa, els H'mong, Dzao, Sedang...

M'ofereixo a ajudar-los l'endemà, on estarà treballant al camp amb la família de la Su i altres veins tot cavant i airejant els terrenys per preparar-los i cultivar arròs.

Famílies H'mong. Diumenge de feina...

6.30am en peu recordant WWOOFfing days. Amb la moto ens dirigim cap a Ta Van. Des del voral de la carretera, on aparquem, es visualitza al fons, en un inclinat marge, una filera de persones (en compto més de 50!) com es van movent amb ritme tot movent les seves aixades.

És diumenge, famílies juntes treballant pels terrenys d'una d'elles tot procurant que els 'rice fields' estiguin llestos lo' abans possible. Nens, xics i xiquetes, joves adolescents, pares, mares i avies. Tots i totes plegats per un front comú. Amb un muticultor n'hi hauria prou però aqui les màquines són les mans, l'aixada, els peus descalços i la força d'un bon esmorzar.

Alegres, ens donen la benvinguda i l'aixada per tal que comencem. L'escena és ben pinturesca'. Cap d'ells supera el metre cinquanta... i la fila que fem en Glenn i un servidor voltant 1,8m és de foto.

Moments, anècdotes i comentaris graciosos (les dones poden parlar algo' d'anglès). Riures per sota el nas en comprovar l'estil que tenim amb l'aixada, perquè si, fem gràcia. Riures en llengua H'mong, que obviament no entenem, però també riem. Perquè ens han donat una agradable benvinguda, ens ajuden i els ajudem, es sorprenen com westerns' com nosaltres ens arremanguem i cavem, sense estil ni traça, però ens arremanguem. I descalços no ens fa res embrutar-nos, dinar arròs amb els bastonets que han carregat les dones en galledes per la pronunciada pendent.

Descalç i aixada entre arrossars. La Zuo em farà de 'teacher'... 

"Chicken Hair" em bategen (la cresta té el seu que'!) i em pregunten quants anys tinc, perquè viatjo sol, quins països he visitat, com es fa per agafar un avió o perquè haig d'aconseguir una visa. Es sorprenen d'averiguar que no tinc parella i entre rialles em diuen que ells em buscaran una noia H'mong com per en Glenn. Bé, ens farem els despistats i deixarem el tema aqui ...

I d'allà cap a Lao Chai, que per la tarda toca cavar en el terreny d'una altra família. La jornada és de sol a sol i les butllofes es comencen a notar en ambdues mans. 9 hores de feina i la sensacional notíca de saber que estarien encantats que els acompanyem a la casa de la família en qüestió, per tal que sopem plegats. Tots junts, en comunitat, compartint mil bols diferents d'arròs, noddles, sopa, beef, espècies, salses que no se que carai porten ni perquè son taaaant picants (carai!) i més arròs, i noodles, i licor d'arròs. Brinden per nosaltres, perquè som benvinguts... i per tots i totes, per la feina feta. 

Vivència única. Plena. Sa Pa no falla.

Demà toca repetir però em faré el 'longuis' i el dedicaré a un trekking per la zona...

En Ching (H'mong) ens farà de guia (junt amb els companys de hostel Rick (de Corea) i Edu (de Vitoria) per una caminata de 15 kilòmetres al voltant de Sa Pa tot visitant les petites poblacions de Má Tra i Tà Phín.

Hoan Lien mountains. Trekking in Sa Pa

El dia acompanya amb cel blau i serè. Cims de més de 2500 ens rodegen com els infinits arrossars que semblen voler formar l'escala per peu de gegant fins al capdamunt de les diferents muntanyes de Hoang Lien. Pau i tranquilitat, animals corretejant arreu, ni rierols i fotos, moltíssimes instantànies de un paisatge que m'aclapara per magnificient i novetat alhora.




Má Tra village. Vietnam en estat pur...



Moments zen. Racons de calma, reflexió. Sublim.

Sa Pa correspon, no deixa de sorpendre'm. Ô chò / Gràcies.