Nou continent, nou país. Primera parada: Vietnam

És curiós escriure una nova entrada del blog en un altre continent... Són aquelles coses que val la pena pensar-hi i reflexionar-hi (com taaant m'agrada fer a mi en aquest blog). El notebook viatja amb mi, de gratis... però vàrem pactar que ens faríem utilitat en moments com aquest...

Sa Pa, bia Hoi i a perdre's entre tecles ...

Terrassa del Green Valley Hostel, Sapa. A més de 1600m d'altura, enmig de les Hoang Lien Mountains. Dia assolellat, caminata, dutxa, relax ... bia Hoi i a teclejar amb vistes al Mont Fansipan, (més de 3100m em contemplen).

Asia... el Vietnam. Primera parada. Vinc de països occidentals, de pagar amb dòlars, de viatjar amb van, de cuinar cada dia, de low budget (que mantinc, eh?), de lifestyles completament western' que li diuen aqui. Amb horaris, costums, educacions i feelings totalment diferents. Em deieu molts de vosaltres, via mail, skype, xat o trucades... "hauràs de canviar el xip, Sko." No sabeu quant de raó teníeu...

Abandono NZ, amb un record inmillorable, amb experiències que ja tinc per sempre, amb la sensació extranya de no voler tornar-hi, no fos cas que canviés el mínim el record dels 3 mesos viscuts ...

 

Sydney, again. La big city, el traffic jam, el pagar qüasi 20 dòlars en un super per preparar una simple amanida amb cara i ulls, els backpackers cars, plens de jovenalla amb ganes (només) de festa, de rebombori, de pubs, clubs, i tot allò que ja imagineu.

Si, l'error és meu en escollir el més barat dels backpackers barats... però tampoc es pot anar d'hotel que diem.

els deixo a Manly... són grandets'. Thanks!

Destino els dies a recòrrer tranquilament la ciutat, perdre'm per algun parc, actualitzar-me  internetment' parlant. Preparar la propera parada de la ruta, compartir estones amb els amfitrions aussies (gràcies altre cop, Rusi&Carlota!), conèixer algú del País, (que el món no és tan gran...) i dormir el possible entre el xivarri de Kings Cross. 

hanging rock... again.

Però un, després de passar qüasi 4 mesos entre natura, necessita respirar aire fresc. Sortir, caminar entre bush, rainforest... Així que decideixo marxar a les Blue Mountains, com volguent tancar el cercle que vaig començar a principis de novembre de l'any passat. Katoomba, the Three sisters, waterfalls, la Hanging rock... aquest cop acompanyat dels 'runners' Alfons & Marc... de Valls. Curiós com he conegut els primers catalans del viatge abandonant Austràlia.

Volant de Sydney a Taipei...

i de Taipei a Hanoi.

I ja trepitges Asia, ... per primer cop.

Hanoi espera. Amb clima humit tot baixant de l'avió. Gris, enboirat... Cartells on qüasi no s'entén res, visa (paga i canta), cares series de militars i policia. Banderes roges amb l'estel groc arreu.

I m'adono del que es ser milionari. 50erus... 1.300.000 dongs. Però s'ha d'actuar amb precaució, doncs del no res surten taxistes improvitzats, somrient, esperant fer el negoci del dia. Minibus cap a la city (a 30km) compartit amb altres turistes i backpackers com jo. Amb el trajecte t'adones de la pobresa, del kaos, del tarannà del País. Barris marginals de la ciutat no dónen la millor benvinguda, però és bo ser conscient de que existeix (i molt) en tota la zona (i potser tot el País?).

Només baixar del bus un exèrcit de motos (he mencionat ja que és el País de les motos, no?) esperen per intentar portar-te a la destinació final. Bé, aquest cop pagaré vora un euru' per recórrer els carrers de la ciutat fins al Hanoi Hostel. Typical? bé, amb els dies et fas  conscient que la 'mototaxi' és el mitjà més efectiu (a vegades boig) per transportar-te entre punts distants de la ciutat.

Hanoi = (moto) traffic jam

No semàfors, no senyals, no intermitents... només clàxons sonant a tothora. Així s'obren pas, indiquen per girar o per avisar que pararé a la porta del hostel. Realment divertit moure's amb el conductor aguantant una motxilla entre les cames, i jo al darrere amb l'altre motxilla de 15kg i sense casc (oooobviament!)

Bona el·lecció del hostel. De fet ofereix birra gratis a partir de les 17.30h cada dia. Siiii... no heu llegit pas malament. Per tal de fer 'convivència' entre backpackers ofereixen cervesa de barril de franc. I sabeu que?... funciona. Jejeje

Conec en Larse i la Marte, parella de noruegs i explorem la ciutat plegats. Ho Chin Min mausoleum, Literature Temple, Hoan Kiem lake, i el centre conegut com a Old Quarter.

Literature temple, Hanoi

Els vietnamites de Hanoi viuen en el kaos. Potser podria ser la primera impressió que tinc del país. Clàxons, traffic jam, bars i restaurants que ofereixen tota varietat de Noddles i rice a preus econòmics (2eurus el plat). Ocupant les voreres es troben tots els negocis imaginables distribuits per carrers. El carrer dels electrodomèstics, dels teixits, dels fanals, de la fotografia, dels souvenirs, de les licoreries... tot en un garbuix de bogeria en el que semblen conviure-hi perfectament.

Old Quarter, Hanoi

Ulls curiosos arreu t'observen. Si, aqui 'jo' sóc l'extrany, com els altres occidentals que volten per la ciutat (per sort no és temporada alta i no en són molts.) Gent curiosa, volcada cap al turista per interès i per curiositat. Els westerns no deixem de ser novetat aqui...

Pactarem amb l'staff del hostel el bus cap a Sa Pa. Zona muntanyosa al nord oest del país, buscant aquesta calma i reflexió que tantes vegades faig referència al blog quan passo més de 3 dies en una ciutat.

El viatge amb bus és tota una història. Els seients, totalment estirats de cara a que el trajecte de nit es faci el més confortable possible. Però clar, aqui se les empesquen' (català correcte?) totes per fer calers. I el bus s'omple de locals viatjant entre pasadissos. Compendreu que el munt de gent es transformi amb un munt d'olors, un munt de sorolls (o roncs, que carai) i un munt de incomoditats si vols moure't un poquet'.

De dormir poc, de clàxons molts. I d'avançaments perillosos en curves de poca visibilitat encara més. Però sa i estalvis arribem a Sa Pa.

Plaça del mercat, Sa Pa

Poblet entre muntanyes, es respira tranquilitat i moviment alhora. És dissabte i dia de mercat, així que l'ebullició és constant. Agradable però, no com a la city, doncs el verd que et rodeja suavitza l'impressió.

Aconsellaria a tothom deixar-se perdre pel market' del poble. Mil olors, sensacions, ètnies i llengues diferents conviuen en una mena de porxada metàlica on el rebombori és constant. Guardo un moment de calma i escric, consulto la lonely planet i simplement em distrec observant els locals.

Ming & Lia, primer contacte amb cultura H'mong

No trigo gaire en conèixer dues dones de la ètnia H'mong. De fet es presenten elles a mi. Intenten mantenir conversa amb un anglès sorprenentment comprensible que m'expliquen han après parlant amb els turistes. M'acompanyen voltant el poble i aconsellant-me què' fer o a on 'no anar' because "is expensive".

Agraeixo la companyia i s'emporten recompensa en forma de dongs i uns souvenirs per mi. Agradable l'estona compartida i útils els consells rebuts.

Tinc la sensació que Sa Pa m'omplirà d'estones, de 'aquests són els moments'... 

Em decideixo a abandonar la plaça quan s'acosta un noi local que sembla mig perdut i intenta interaccionar amb mi. L'anglès que utilitza és poc però entenc per les paraules que s'esforça en relacionar que ve d'una escola local, on voluntaris ensenyen anglès a les minories i ell, sense vergonya, busca turistes com jo per tal de practicar-lo. Accedeixo, com no, i tradueixo tot intentant acostar-me a un anglès estàndard i correcte, pronunciar com és degut paraules que en San (així es diu) assenyala en un mapa del poble.

Square', tourist information, main road, church... i així durant una hora. Intentant averiguar com ens diem els dos, d'on venim, quina edat tenim i que em estudiat. M'apena pensar en que he de tornar al hostel i deixar en Sam allà, però s'esforça amb un "tenquiu a lot, tenquiu sir". És agradable i d'experiència plena comprovar com amb 'tant poc' és pot ajudar algú amb ganes d'aprendre.

Jo ensenyant anglès... Sa Pa no cedeix en impressionar-me.

Conec en Glenn, australià i propietari a mitges del hostel. Es dedica a relacions públiques i a organitzar tot allò que faci falta als backpackers que hi dormitem. Conectem en seguida entre Bia Hoi i rice wine (o licor d'arròs... d'aquells 'potents' que diríem)

M'explica que té com a parella la Su, de l'ètnia H'mong, ... les dificultats que aquestes ètnies tenen al país, doncs els mateixos vietnamites (no tots, obviament) els menytenen considerant-los inferiors. Reflexionem i compartim vivències de viatges. Molt, molt interessant xerrar sobre Vietnam, les muntanyes que rodegen Sa Pa, els H'mong, Dzao, Sedang...

M'ofereixo a ajudar-los l'endemà, on estarà treballant al camp amb la família de la Su i altres veins tot cavant i airejant els terrenys per preparar-los i cultivar arròs.

Famílies H'mong. Diumenge de feina...

6.30am en peu recordant WWOOFfing days. Amb la moto ens dirigim cap a Ta Van. Des del voral de la carretera, on aparquem, es visualitza al fons, en un inclinat marge, una filera de persones (en compto més de 50!) com es van movent amb ritme tot movent les seves aixades.

És diumenge, famílies juntes treballant pels terrenys d'una d'elles tot procurant que els 'rice fields' estiguin llestos lo' abans possible. Nens, xics i xiquetes, joves adolescents, pares, mares i avies. Tots i totes plegats per un front comú. Amb un muticultor n'hi hauria prou però aqui les màquines són les mans, l'aixada, els peus descalços i la força d'un bon esmorzar.

Alegres, ens donen la benvinguda i l'aixada per tal que comencem. L'escena és ben pinturesca'. Cap d'ells supera el metre cinquanta... i la fila que fem en Glenn i un servidor voltant 1,8m és de foto.

Moments, anècdotes i comentaris graciosos (les dones poden parlar algo' d'anglès). Riures per sota el nas en comprovar l'estil que tenim amb l'aixada, perquè si, fem gràcia. Riures en llengua H'mong, que obviament no entenem, però també riem. Perquè ens han donat una agradable benvinguda, ens ajuden i els ajudem, es sorprenen com westerns' com nosaltres ens arremanguem i cavem, sense estil ni traça, però ens arremanguem. I descalços no ens fa res embrutar-nos, dinar arròs amb els bastonets que han carregat les dones en galledes per la pronunciada pendent.

Descalç i aixada entre arrossars. La Zuo em farà de 'teacher'... 

"Chicken Hair" em bategen (la cresta té el seu que'!) i em pregunten quants anys tinc, perquè viatjo sol, quins països he visitat, com es fa per agafar un avió o perquè haig d'aconseguir una visa. Es sorprenen d'averiguar que no tinc parella i entre rialles em diuen que ells em buscaran una noia H'mong com per en Glenn. Bé, ens farem els despistats i deixarem el tema aqui ...

I d'allà cap a Lao Chai, que per la tarda toca cavar en el terreny d'una altra família. La jornada és de sol a sol i les butllofes es comencen a notar en ambdues mans. 9 hores de feina i la sensacional notíca de saber que estarien encantats que els acompanyem a la casa de la família en qüestió, per tal que sopem plegats. Tots junts, en comunitat, compartint mil bols diferents d'arròs, noddles, sopa, beef, espècies, salses que no se que carai porten ni perquè son taaaant picants (carai!) i més arròs, i noodles, i licor d'arròs. Brinden per nosaltres, perquè som benvinguts... i per tots i totes, per la feina feta. 

Vivència única. Plena. Sa Pa no falla.

Demà toca repetir però em faré el 'longuis' i el dedicaré a un trekking per la zona...

En Ching (H'mong) ens farà de guia (junt amb els companys de hostel Rick (de Corea) i Edu (de Vitoria) per una caminata de 15 kilòmetres al voltant de Sa Pa tot visitant les petites poblacions de Má Tra i Tà Phín.

Hoan Lien mountains. Trekking in Sa Pa

El dia acompanya amb cel blau i serè. Cims de més de 2500 ens rodegen com els infinits arrossars que semblen voler formar l'escala per peu de gegant fins al capdamunt de les diferents muntanyes de Hoang Lien. Pau i tranquilitat, animals corretejant arreu, ni rierols i fotos, moltíssimes instantànies de un paisatge que m'aclapara per magnificient i novetat alhora.




Má Tra village. Vietnam en estat pur...



Moments zen. Racons de calma, reflexió. Sublim.

Sa Pa correspon, no deixa de sorpendre'm. Ô chò / Gràcies.