Ara farà un any...

Ara farà un any…

Amelie soundtrack i un Word en blanc…

De nou el duel… el full buit, totalment disposat per ser emplenat.

Mil idees, frases, records per bombardejar… no en seré capaç sense que caigui una llagrimeta (si tan de bo en fos només una…)

Serà dur, segur. Però gratificant alhora. Fer aquest exercici de memòria m’anirà bé. Per sortir d’enterbancs, per recordar aquella dita de “tot temps passat va ser millor” que només firmo si és per parlar del gran viatge.

 #cosesdelatur-ontour…

Avui fa un any em trobava just davant la porta d’embarcament destinació Brusel·les, escala d’AbuDabi alhora escala abans d’arribar a Sydney.

No patiu, no resumiré 7 mesos de viatge altre cop per vanagloriar-me.

Aquesta entrada, com a darrera del blog, pretén tancar el cercle.

Pretén (egocentricament,) servir-me d’ajuda, gaudir de tants petits i íntims records.

Fer un film de fotografíes de postal en la ment i evaïr-me en un dia gris com el que m’acompanya.

Des de la tardor del 2011 fins a 25 d’Octubre del 2012: Un any… i quin any.

Mesos i mesos descobrint, explorant, coneixent, intercanviant… viatjant.

Descobrint nous països. Molt diferents entre si: la yankee Austràlia, l’amor platònic natural a New Zealand… però també l’exotisme del Vietnam, la tendresa i el somriure de Cambodja, la pau i la tranquilitat de Laos…

Explorant nous racons naturals, espècies animals, llacs, pics, muntanyes… fent rutes kilomètriques en els alps NZesos, filosofant en platges majestuoses, treballant en arrossars infinits entre ètnies desconegudes, acampant entre dingos en illes australianes, conduint entre dunes, escalant volcans, visitant temples sagrats kilomètrics, contemplant gèisers…

Coneixent tribus, gent, persones… amigues i amics (i potser una mica més i tot…)

D’Austràlia i Nova Zelanda. Espanyols, vascos i catalans (que la Terra sempre tira). Però també francesos, italians, belgues, alemanys, escocesos, noruegs, alemanys, holandesos,… americans, xilens, argentins,coreans… xinesos.

Intercanviant experiències amb tots ells.

Amb natius, per descobrir realment com viuen, què senten, com mengen, com ens veuen… i amb els altres motxilers.

 Intercanviant vivències, rutes, consells, dinars, sopars i més d’una i dues cerveses.

Compartint molts moments únics com un cap d’any a peu d’un llac a ple estiu. O un halloween a Sydney… una dança maorí o un ritual khmer. Compartint moments màgics, llargues nits de tertúlia, tradicions, abraçades, somriures…

A totes i tots , si en algun moment compartiu aquestes línies … //takk og se deg snart! // Dank und bis bald! // merci et à bientôt! // grazie ea presto! // Thanks and see u! // 感谢，并看到您的到来！// Gràcies i fins aviat!

 …

Però també recordar aquella nostàlgia.

Aquella que va tenir tant i tant poder que va aconseguir fer-me tornar.

 Nostàlgia de tot el que significa la paraula Casa.

La comoditat, la llengua, el clima, el menjar…

Les tradicions… l’entrenar entre setmana, la birra de divendres tarda , els bastons de dimarts i els concerts de Festa Major.

El seguir anant de Gira…

La familia…

Els amics.

La famosa nostàlgia que ara m’evaeix de la realitat per recordar el viatge i que llavors em servia per evaïr-me de la ruta i recordar-me dels de Casa.

Bonica contradicció…

…

Quan iniciava aquest viatge m’asseguràveu que res canviaria.

Que tornaria de tants i tants kilòmetres, vols, rutes i caminades i tot seguiría igual.

Que “la cosa no està tan bé per aquí”…

Que “quina sort que tens”…

Que “aprofita tant com puguis…”

 I jo anhelava que si alguna cosa havia de canviar no siguéssiu vosaltres.

Com aquell cap de setmana d’Octubre ple de comiats… Merci.

…

El blog queda aquí, però el viatge segueix.

La ruta será més monòtona però no menys divertida.

Nous projectes a l’horitzó… nou estil de vida, noves avenutres, noves lluites … i més reflexions.

“Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta
i, quan sereu deslliurats,
tingueu ben present no aturar-vos…

Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit… “