Tren amb destinació... Bangkok.

Diumenge 6 de maig de 2012. 4.25 am a bord del tren amb destinació capital de Thailàndia. Un  tiarro' de 2x2, membre de la tripulació, m'ofereix cafè, i no deixaré escapar l'oportunitat d'obrir el laptop i escriure una nova entrada per al blog.

Enfilant el Mekong...

Entrada que escric des de la llitera número 21 (podria ser més ideal el moment?), camí del Sud altre cop, com al Vietnam, deixant ja la guia del Mekong, per enfilar-nos ara cap a la capital Thai,... un altre 'nou país', nova llengua... i una gran ciutat (again).

Entrada que començo quan el tren encara no ha arribat al seu final de trajecte proposat. Entrada que imagino on acabaré de redactar... i qüasi amb quines paraules.

Sensacions? Expectació màxima.
Sorpreses? La intriga la reservem millor pel pel final...

Wat Phu...

Deixàvem Pakse per enfilar cap a Savannaket en el darrer post al blog. Abandonàvem la ciutat  d'estil colonial francès (com vàries aqui a Laos) a la riba del majestuós riu Mekong, centralitzador dels nuclis de vida de tots els països per els que circula.

Visitàvem, amb una 125 llogada (i van...?) les runes de l'antic temple de Wat Phu Champasak.  40 km al sud de Pakse, aquest antic complexe religiós khmer recorda, a petita escala, a les runes d'Angkor Wat. A la falda del mont Penis (adoració per tot el que pugui tenir forma fàlica, símbol de fecunditat), el temple de més de kilòmetre i mig de llarg, engloba diferents característiques que recorda al famós i mastodòntic centre neuràlgic de l'antiga Cambodja. De fet, es creu que existia una ruta en línia recta per arribar a Angkor des de Wat Phu...

Declarat patrimoni mundial per la Unesco el 2001, la obsessió per una bona localització portaren aquest temple a viure' entre la riba del Mekong i el Phu Khuai, zona rica i fèrtil per al conreu i l'abundància d'aigua.

El fet que Wat Phu es construís en diferents alçades tot aprofitant la vessant de la muntanya a la que resideix incrustat, fa que les vistes que s'obtenen de la vall un cop al punt més alt, siguin de postal. No resulta difícil imaginar-se la vivacitat de les ciutats que deurien existir llavors, amb centres al temple i al nucli poblat vora el Mekong...

de postal...

Cap al nord i a Savannakhet, per trobar-nos amb una qüasi còpia de Pakse, amb una ciutat menys concorreguda ara, però que conserva vestigis francesos i centra la vida al voltant del Mekong (com no) que fa de frontera entre Laos i Thailàndia, amb el comerç i transport que això comporta per la zona.

No deixàrem perdre la oportunitat amb la Tsui de degustar les famoses barbecues vora el riu, a preus assequibles per tornar un xic al menú carnívor acompanyat de la omnipresent BeerLao.

coneixent els 'locals'...

A Laos, com a Cambodja, es respira aquella autenticitat de pobles, gent, vida... anclada encara en una època diferent a la que coneixem els europeus. La calma regna en tot moment, les carreteres, en condicions non-òptimes, son poc transitades i l'estrès pel benefici, pel negoci, sembla encara embrionari. La xafogor en aquesta estació de l'any és insuperable, buidant les bateries del cos amb poques hores, donant a entendre que les hamaques i les migdiades arreu no són perquè si.

Ens perdrem amb moto per un circuit en forma de loop per les petites poblacions de Ban Lak 35, Ban Don Dok Mai, Ban Sakhon... per empolainar-nos de polsim de color roig tot conduint per carreteres no asfaltades, per deixar-nos abarcar per munts de monkeys' un cop parem per resposar a la reserva del llac Sui.

omnipresent Beer Lao

Coneixerem a locals, entusiasmats per la visita, engrescats a parlar laosià que ens esforcem a entendre, i encuriosits per la lonely planet i la possibilitat d'aprendre un xic d'anglès gràcies a la traducció de frases essencials que ofreix la guia.

Smoothies de meló, pinya, papaya, coco... per refrescar-nos mentre assaborim un mango acabat de collir que aqui serveixen amb un xic de sal... originals, amb els ulls un xic més rasgats que al país company del sud, però igualment afables i conciliadors... i alegres.

Cap al nord ens trobarem ja a Vientiane. Capital de poc més de 250000 hab, però el ritme no és gaire més frenètic que diríem.  Aqui ja abunden els tuk-tuks (cansiiiiiinos), les motos i la xafogor persistent. Ens retrobarem amb en Mathieu, company i amic de ruta per Cambodja, al que acompanya el seu germà, en Seb, formant un duet francès ben animat i divertit que recorda temps passats a NZ altre cop.

Vientiane de Temples...

Punt i seguit mereix el fet de conèixer tants amics del país veï, França. Serà que viatgen moltíssim o realment faig d'iman? Això si, salvant alguna excepció, amistables i companys de ruta magnífics tots.

Vientiane compleix la funció de capital farcida de temples i monuments històrics a visitar. Wat In Paeng, Wat ong Teu...

Tics del colonialisme francès...

Recorrerem els 4 els carrers tranquils de la capital, pujarem dalt de l'arc de triomf, símbol visible de l'antic colonialisme francès, voltarem pels jardins i parcs que rodegen el daurat Wat Si Saket...

Buddha battle...

Punxarem (bé, punxaré) dues vegades la roda del darrere de la 125, així com haurem d'empènyer la moto dues vegades més perquè el marcador del dipòsit no funciona i de calcular els litres/km no en sé prou...

I arribarem al budha garden, per trobar-nos amb una col·lecció qüasi incomptable de diferents estatues de budhes algunes d'elles mooooolt... mmmm... curioses", saltant-se els estàndards típics que ens hem anat trobant pels diferents països asiàtics visitats.

Trobarem LA imatge (en opinió personal) que exemplifica Laos. El gran budha reclinat, el budha que dóna ha entendre una actitud relaxada, una expressió de pau i no estrès, un mig somriure en reflexió que convida a acompanyar-lo i a predicar l'exemple en un inmillorable entorn tranquil i verd.

Mathieu, Seb, Tsui & me, buddha garden

Bus de 12 hores cap a Luang Pra Bang, declarada patrimoni mundial per la UNESCO.



Monks recolectant ànimes matinals...

Ambient tranquil, místic, interior... ciutat serena que sembla poble, carrers impoluts, farcits de temples amb estil arquitectònic únic... mosaics de vidres, colors suaus, sostres escarpats, constituïts qüasi en forma d'escames, en una població amb la major densitat de monks* (monjos) que es pugui trobar.

Monks que surten a recollir les ofrenes dels vilatants cada matí a l'albada, en un ritual qüasi sagrat i venerat com a reliquia igual als ja mencionats temples.

Els visitants hi convivim en règim dictatorial de pau a partir del capvespre, on l'oci nocturn queda prohibit i les passejades vora el Mekong post sopar de barbecue son imprescindibles.

Night market

El night market convida a emplenar el poc espai que queda a la motxilla d'algun souvenir en forma de sama, cartereta i braçalet, tot negociant (sempre) el preu final i el lot complert. El que no farà falta regatejar" (i no parlem de futbol...) serà la valuositat dels somriures, de l'agradable tracte rebut, la inocència del petits (com a la veïna Cambodja) i l'afabilitat i cortesia dels grans.

Laos també m'ha omplert, Laos també m'ha fet reflexionar... m'ha convidat a la seva hamaca a no estressar-me, a pensar en el que estic veient i a gaudir dels paratges inimaginables acompanyats d'una gent transformada en el veritable actiu del país.

Khàwp jqi lâi lâi Laos...

el tren cap a la big city Bangkok em proporcionarà les darreres vistes de postal d'un racó perdut del món que sembla viure en una inacabable, però plaent i comprensible, migdiada.

...

Bangkok i el kaos, la pressa, el ciment, els semàfors i el non-stop.

Els mercats que mai s'acaben.

La dieta de phat thai i pintxos de barbecue.

El regateig constant i el shopping incontrolable.

El chinatown farcit de laberints de carrerons...

La ciutat que mai dorm.

La pau impossible on tot és possible.

Possible fins i tot agafar el bitllet d'avió de tornada a Casa.

Si, un vol amb destinació Barcelona que m'acosti a la meva Terra.

Que m'acosti al Baix Montseny i a Sant Celoni.

Per retrobar-me a totes i tots vosaltres, que heu anat seguint el blog.

...

L'entrada l'acabo en mode sorpresa des de l'aeroport de Barcelona, tot esperant el rodalies de la línia 2 (si, oi?) que té darrera parada a Sant Celoni.

Gran epíleg de l'aventura...

Les conclusions les redactaré en un altre moment, quan estigui serè i les emocions no m'enceguin com fan ara, passant pel Clot, per la Llagosta o arribant a Granollers.

Ara tocarà fer-me pesat, explicar-vos les aventures, narrar-vos les curiositats i s'hi m'ho permeteu, descobrir-vos una mica més aquests racons que m'he dedicat a explorar els darrers 6 mesos...

Benvinguts a bord, doncs.

"Un somni no es compleix si un se'l guarda per ell mateix."